"Comenta'ns el teu record": el record del Albert V

“Una veu que no ha deixat d'acompanyar-me al llarg de la meva vida”
El record del Albert V.

Un altro ricordo degno di nota è quello di Albert, che si esibiva come figurante al Liceu quando i grandi cantanti della generazione di Carreras offrivano le loro più memorabili performance. Ecco la sua emotiva cronaca di quello che sarebbe poi diventato un momento storico, a livello sia umano sia artistico. Moltes gràcies Albert!!



L'any 1988 complia 9 anys com a figurant del gran Teatre del Liceu. Prop de 300 representacions, a on havia pogut assistir a brillants representacions dels grans cantants de l'época. Entre ells estava una veu que des d'aquella época no ha deixat d'acompanyar-me al llarg de la meva vida: Josep Carreras.
Aquell any 1988 es representava al Liceu la Fedora, de Giordano, amb un repartiment de luxe, en el que figurava Plácido Domingo i Renata Scotto. Al final de l'acte es baixava el teló amb els figurants a escena, pressignant-se per la notícia de la mort del tsar. Jo era un dels assistents a la festa de la Fedora, amb el meu frac, el llacet al coll i els meus bigotis (postissos). Enmig del batibull de l'escenari i els aplaudiments als cantants, que sortien a saludar, es va sentir com Placido feia callar al públic, adreçant-lis en castellà les següents paraules: "Quiero que le demos la bienvenida a esa gloria de España que es mi compañero y gran amigo ¡José Carreras!" De sobte, pel mig de l'escenari, ple de gent, es va reconéixer la figura d'aquell gran cantant: heroi en la majoria dels rols representats, i aquell dia, convalescent i esgotat, com Samson en el seu darrer acte. Prim, sense gairebé cabell, però sempre elegant, va sortir a saludar a la sala. Placido el va deixar sol. I des de dins de l'escenari vam poder sentir una gran ovació que el públic del teatre li va retre.
Plácido Domingo no podia ser millor mestre de cerimònies. L'emoció d'estar vivint un fet històric es va apoderar dels figurants més antics i operòfils que allà ens trobavem. Gran dia d'emocions! En Carreras havia tornat a casa seva!
Curiosament, al cap d'uns anys, en Carreras va cantar com a Loris aquella mateixa producció al Gran Teatre del Liceu, però, malauradament, ja no vaig poder ser a escena.


CASTELLANO 
En 1988 cumplía 9 años como figurante del Gran Teatro del Liceo. Cerca de 300 representaciones, a donde había podido asistir a brillantes representaciones de los grandes cantantes de la época. Entre ellos estaba una voz que desde entonces no ha dejado de acompañarme a lo largo de mi vida: Josep Carreras.
Ese año 1988 se representaba en el Liceu la Fedora, de Giordano, con un reparto de lujo, en el que figuraban Plácido Domingo y Renata Scotto. Al final del acto se bajaba el telón con los figurantes en escena,  por la noticia de la muerte del zar. Yo era uno de los asistentes a la fiesta de la Fedora, con mi frac, el lacito al cuello y mis bigotes (postizos). En medio del bullicio del escenario y los aplausos a los cantantes, que salían a saludar, se sintió como Plácido hacía callar al público, dirigiéndose a ellos en castellano las siguientes palabras: "Quiero que le demos la bienvenida a esa gloria de España que es mi compañero y gran amigo ¡José Carreras! "De pronto, por medio del escenario, lleno de gente, se reconoció la figura de aquel gran cantante, héroe en la mayoría de los roles representados, y ese día, convaleciente y agotado, como Samson en su último acto. Delgado, sin apenas pelo, pero siempre elegante, salió a saludar a la sala. Placido le dejó solo. Y desde dentro del escenario pudimos escuchar una gran ovación que el público del teatro le rindió.
Plácido Domingo no podía ser mejor maestro de ceremonias. La emoción de estar viviendo un hecho histórico se apoderó de los figurantes más antiguos y operófilos que allí nos encontrábamos. Gran día de emociones! Carreras había vuelto a casa!
Curiosamente, al cabo de unos años, en Carreras cantó como Loris esa misma producción en el Gran Teatro del Liceo, pero, desgraciadamente, ya no pude estar en escena.

ITALIANO 
Nel 1988 compivo 9 anni come figurante del Gran Teatro del Liceo. Prossimo alle 300 recite, tra le quali avevo potuto assistere a molte brillanti dei più grandi cantanti dell'epoca. Tra questi c'era una voce che da allora non ha mai smesso di accompagnarmi nella mia vita: Josep Carreras.
Nel 1988 al Liceu era in programma la Fedora di Giordano, con una produzione in cui spiccavano i nomi di Plácido Domingo e Renata Scotto. Al termine dell'atto si chiudeva il sipario con i figurnanti in scena per la morte di Tsar, Io ero uno degli assistenti della festa di Fedora, con il mio frac, il mio papillon, e i miei baffi finti. Nel bel mezzo del fragore sul palco e degli applausi ai cantanti che uscivano per salutare, si potè sentire come Plácido Domingo invitò al silenzio e si rivolse al pubblico in castigliano con le seguenti parole "Vorrei che dessimo il benvenuto a quella gloria di Spagna che è il mio collega e grande amico: José Carreras! Immediatamente, in pieno palco, affollatissimo, si potè riconoscere la figura del grande cantante: eroe nella maggior parte dei suoi ruoli, e quel giorno, convalescente ed esausto, come Sansone nel suo atto precedente. Magro, con i capelli cortissimi, ma sempre elegante, è uscito per salutare l'intera sala. Plácido lo lasciò solo. Dal palco potemmo sentire la grande ovazione che il pubblico gli rivolse. Plácido Domingo non poteva essere migliore maestro di cerimonie. L'emozione per star vivendo un fatto storico si impossessò di tutti noi,  figuranti  antichi e melomani che eravamo lì. Grande giorno di emozioni! Carreras era tornato a casa sua!
Curiosamente, qualche anno più tardi, Carreras ha cantato come Loris nella stessa produzione, ma sfortunatamente io non ero più sul palco.


ENGLISH

In 1988, I had been a figurant in the Liceu Theatre for 9 years. I was close to achieve 300 performances, and many of them were brilliant ones by the greatest singers of the time. Among them there was a voice that since then has always been part of my life: Josep Carreras.
In 1988 Fedora by Giordano was scheduled at the Liceu with a luxuous team of singers as Plácido Domingo and Renata Scotto. At the end of the act the curtains were down, and the figurants on stage, due to Tsar's death. I was one of the assistent of Fedora's party, with my frac, my papillon and my mock moustache. In the middle of the stage with all the applauses directed to the singers who came  out to show their gratitude, you could hear how Plácido made the audience stop, talking to them in Spanish through the following words: "I'd like you to welcome this glory of Spain, my collegue and dear friend, José Carreras!". Immediatly, you could recognise that great singer, even though the stage was crowded: a hero in most of his roles, and that day, convalescent and exhausted, as Samson in his last act. Thin, with short hair, but always elegant. He came out to greet the audience. Plácido left him alone. From inside the crowded stage we could hear a great ovation by the whole theatre. Plácido Dominco couldn't be better. The emotion due to the fact of living an historical moment got to us all, the most ancient and 'operatic' figurants. Great day of emotions. Josep Carreras was back home. A curious fact is that Carreras sang as Loris in the same production some years later, but unfortunatly I couldn't be on stage.

Comments